Diada 11 de setembre de 2014

http://tricentenari.gencat.cat/export/sites/tricentenari2/.content/galeries/banner-erem-som-serem.jpg

Aquesta Diada 2014 ha estat una cosa extraordinària i crec que hi ha prou cròniques del que ha estat i per tant m’abstindré de fer una crònica més.
Si que voldria deixar escrit el text que vaig llegir en l’acte institucional que l’Ajuntament d’Òdena va organitzar al Turo del Castell d’Òdena i el qual jo mateix vaig presidir.
Em va sembla adient llegir una entrada del Diari d’una persona que explica els fets de l’11 de setembre de 1945. Aquesta persona llavors tenia 18 anys acabats de fer. Era postguerra i un atreviment com el de posar una senyera en un lloc públic hagués pogut acabar amb la presó.
Vaig llegir aquesta entrada del diari perquè em va sembla adient fer un homenatge a les moltes persones que han defensat Catalunya aquests darrers 300 anys. Els que ara tenim la sort de viure aquests fets tan històrics ens obliga a recordar a totes les persones que ara no ho poden viure, però que d’alguna manera sense ells això no hagués estat possible.
Ara trobem normal penjar, no només senyeres arreu, si no estelades a molts llocs. El 1945 però fer-ho era un acte de revel•lia i d’una voluntat tenaç de mantenir uns ideals per sobre de la dictadura que patíem.
Aquest doncs és el text escrit de Miquel Solé i Badia, nascut el 1927 i que va morir el 10 de setembre de 2010. L’entrada al Diari personal es va fer el dia 24 d’octubre de 1945. El Pare ja no hi és, però ell i els milers de persones que han lluitat per Catalunya, patriotes de pedra picada, es mereixen un gran record i tots els respectes.

______________________________________

Dimecres 24 d’octubre de 1945
Solsona (48)A dos quarts d’una de la nit.
Desde els principis del mes d’agost no havia tocat aquest quadern, a pesar d’haver passat algunes coses verdaderament importants.
El dia 11 de setembre passat, aniversari nr 231 de la mort exemplar del defensor de Catalunya, Rafael de Casanova, va aparèixer aquí a Igualada, en el local de l’Ateneu Igualadí, abans important centre cultural, i ara incautat per la Falange i el Centro Nacional, al pal de posar la bandera de sobre la façana principal, una grossa ensenya catalana.
Malgrat que va ésser retirada bastant dematí (a dos quarts d’onze) se’n adonà bastanta gent, i no cal dir que la noticia s’estengué per tot Igualada, amb gran rapidesa, acompanyada de comentaris de simpatia.
Es digué que el Centro Nacional i la Falange, estaven tan irats, i que la policia buscava als autors, es suposà com a autors a diverses persones inclús algunes del mateix Centre, sense però saber-se res del cert.
Ara ja han passat uns quants dies i en les aparences està oblidat. Els que en el seu interior, es senten encara, i malgrat les circumstàncies, catalans enfervorits, ho recorden encara. I jo, que puc contarme amb aquests, ho recordo molt especialment, perquè vaig ésser l’autor del fet.
Considerant que algun dia això pugui ésser llegit, deixo sense detalls l’explicació de l’acte perquè no pugui dir-se que està en mi la vanitat. No és necessari saber si hi hagué perills, ni d’on vaig treure la bandera, ni l’hora en que vaig anar-hi. Basti solament saber que vaig fer-ho , endut per l’amor que sento i que he sentit des de que anava a l’escola, per Catalunya, actualment, tan subjugada, per aquest govern que es diu democràtic i que no respecte els privilegis que sempre hem tingut el poble català. Desde el fi de la guerra d’Espanya, Catalunya ha restat sense veu, ofegada pel govern de Franco i principalment per la seva Falange.
Afortunadament, hi ha hagut sempre, qui secretament ha vetllat per ella, i ara d’una manera, i ara d’una altra, s’ha manifestat exteriorment al caliu que encara es conserva dintre dels cors. El meu afany va ésser doncs ajudar a mantenir viu aquest foc suau, perquè quan arribi el dia precís, basti una sola bufada, per fer-ne sortir flames, que cremin els lligams que mantenen fermada la Catalunya que tots coneixem i volem, i que per altre part, no pot deixar d’ésser.
El possible lector, sap ja des d’aquest moment quines idees són les meves idees polítiques que ara no puc expressar d’altre manera. Li prego per tant, que en guardi secret.
Gràcies.
Del Diari de Miquel Solé Badia 1927- 2010