Només amb el títol ja quasi he fet un post. A la vista del títol que m’ha sortit deixo el tema que anava a escriure i em poso a escriure sobre aquest costum tan feixuc i esgotador de posar les paraules amb els dos sexes, del que s’anomena “llenguatge no sexista”.

Personalment sempre ho he considerat un disbarat i una pràctica “pijo progre” de les esquerres. Considero que és una perversió del feminisme ranci.

Una qüestió curiosa de la utilització del que s’anomena llenguatge sexista és que no s’utilitza en el llenguatge habitual. Almenys en el cercles que jo em moc, i no em considero una persona tancada, ningú fa servir en el llenguatge habitual de les converses les paraules amb els dos gèneres, tant si el tema és transcendental com si es parla de futeses.

Un amiga meva, la Ma Carme Junyent, lingüista i Dra en filologia romànica a la UB, parla d’aquest costum com d’una dictadura lingüística (1).

Reconec que en sé poc de filologia i al llarg de la vida no hi he posat massa interès. El costum però sempre m’ha fet ràbia i quan fa uns mesos vaig parlar amb la Ma Carme sobre el tema em va colgar de documents i raonaments de com d’absurd és utilitzar el suposadament llenguatge no sexista.

El problema és que jo soc un home, i quan un home defensa l’absurd d’aquesta dictadura lingüística és titllat immediatament de masclista i poc sensible, etc. És curiós que quan és una dona qui rebutja el llenguatge no sexista no passa res. Titllar de masclista a una dona no cola. Us ben asseguro que la Ma Carme Junyent en té poc de masclista, entre altres coses perquè és una dona. Ella es basa en la ciència, els costums i la base filològica dels seus raonaments.

Quan llegeixo un article seu que em va enviar per il·lustrar-me i donar-me la raó del que ja suposava però que no tenia documentat em reafirmo amb la meva decisió de l’absurd que és utilitzar el llenguatge suposadament no sexista fent servir una més que qüestionable raó d’igualtat dels dos gèneres.

Us transcric alguns paràgrafs d’un article seu del diari AVUI publicat el 23 de maig de 2009. Perdoneu però és que cada vegada que el llegeixo se’m escapa el riure. Podeu llegir l’article complet aquí.

“El pitjor de tot és que amb aquestes normes de visibilització és quan realment ens discriminen. Fa uns anys, Josep M. Espinàs podia ironitzar autodesignant-se “home de fer feines”, però no sé quina dels alts càrrecs que es volen fer visibles es presentaria com a alta càrrega. No sé si les dones dels Minyons de Terrassa volen ser minyones, ni, si mai s’arriben a ordenar dones sacerdot, voldran ser sacerdotesses.

El que sí que és cert és que les poetes no volen ser poetesses. Tampoc no sé si Angela Merkel vol ser cancellera, però ben segur que prefereix ser la millor canceller que la millor cancellera de la història d’Alemanya. El malentès de tot plegat segurament rau en l’equivalència gènere = sexe, però casos com el clau/la clau, el son/la son, el llum/la llum mostren que l’oposició de gènere només a vegades correspon al sexe, fins i tot en el cas que ens referim a persones (cortesà/cortesana, home públic/dona pública, etcètera). Si això és possible és perquè el gènere masculí inclou el femení (o bé no en diu res), i en els casos que l’inclou, si el desdoblem és perquè considerem que un i altre –homes i dones– són diferents.

De la mateixa manera que no diem“catalans i barcelonins” o ens escandalitzen oposicions com “ciutadans i immigrants” perquè impliquen una diferència, per què diem“pares i mares” com si fossin diferents quan tota la vida hem dit tranquil lament “Els meus pares van fer pasqua abans de rams” o “Vaig a sopar a casa els pares”? Tot això no passaria d’anècdota, o si més no de font d’exemples per a cursos de llengua, si no fos perquè aquest model es vol imposar amb totes les conseqüències, comportament inclòs.

Un dels exemples emblemàtics de l’èxit d’aquest model és aquell que diu que quan la mestra anuncia “Poden sortir al pati tots els nens que hagin acabat els deures”, les nenes es queden assegudes perquè no s’hi veuen reconegudes. I és clar, són dones, que n’aprenguin, que es quedin a casa planxant mentre els homes van al futbol”.

 En la meva etapa de polític a l’ajuntament d’Òdena no penso perpetuar en xerrades, converses ni discursos aquest costum que, al meu entendre, és absurd i, a la vista del que argumenta la meva amiga Ma Carme Junyent, ni tan sols té cap base lingüística.

Ja per començar en el casament que vaig oficiar com alcalde accidental fa uns dies vaig reduir el “Bon dia a tots i a totes i benvinguts i benvingudes” que tenia en l’escrit que em va preparar la secretària per un simple “Bon dia a tots i benvinguts a Òdena”. Espero que el casament fos vàlid…

Accepto que hi hagi qui vulgui seguir amb el costum, però si us plau, que ningú em demani que jo el practiqui perquè fins ara no ho he fet i no ho penso pas fer d’ara en endavant.

________________________________________________________________

DECLARACIÓ DE SOBRE EL GÈNERE del Departament de Filologia Catalana i Lingüística General, davant la situació de confusió creada al voltant del tractament del gènere gramatical en documents emesos des de diferents instàncies, molt especialment l’administració pública i el món educatiu. 26 de juny de 2009.

________________________________________________________________

(1) Ma Carme Junyent Figueras Nascuda a Masquefa, és lingüista i professora titular de lingüística general a la Universitat de Barcelona. Doctorada en filologia romànica, és presidenta del Grup d’Estudi de les Llengües Amenaçades (GELA).

Ha escrit diversos llibres, com Les llengües d’Àfrica (1986), Les llengües del món (1989), Vida i mort de les llengües (1992) i Contra la planificació (1996), entre d’altres. Junyent és especialista en llengües africanes i ha fet una aportació decisiva a la presa de consciència de la diversitat lingüística a casa nostra, a través d’exposicions o activitats com la gimcana de les llengües.

Recentment, i com a presidenta del Grup d’Estudi de les Llengües Amenaçades (GELA) de la Universitat de Barcelona, Junyent ha alertat que el català és “una llengua en perill d’extinció” a Andorra.

Pots llegir l’article de l’AVUI on es fan públiques les seves conclusions, així com l’entrevista que aquest mateix diari li va fer el 28 de març de 2008.